Polar Star Films treballa actualment amb el productor Christian Popp, de Yuzu Productions, per al nostre darrer projecte documental.

Christian va començar la seva carrera com a productor delegat a ARTE al 1997 abans de convertir-se en productor independent el 2005. Ha produït nombrosos documentals guanyadors de premis, entre els quals hi ha BECOMING CARY GRANT, seleccionat per Cannes enguany. Durant una reunió de producció a Barcelona, vam tenir l’oportunitat de fer-li unes quantes preguntes.

Núria Palenzuela: Què et va portar fins el món dels documentals?

Christian Popp: Vaig començar com a periodista, primer per a diaris i, després, per a ARTE. I en algun moment vaig decidir que volia fer alguna cosa més llarga, més en profunditat.  Un dia vaig picar a la porta del departament de nits temàtiques d’ARTE. Vaig tenir sort perquè necessitaven algú. Així que va ser un procés natural, gens planejat. No va ser una espècie de revelació del tipus “oh, veig un documental i després vull ser productor de documentals”. També havia dirigit documentals en algun moment. Un dia, senzillament, vaig decidir que ja no volia dirigir-los sinó produir-los.

NP: Quina és la diferència entre ser productor o productor delegat?

CP: Bé, la meva primera raó per convertir-me en productor era una mena de frustració que tenia per no poder posar les mans en el projecte i per no poder estar prop del projecte mateix des del bell desenvolupament fins la realització. Quan ets productor delegat, llegeixes el projecte, discuteixes amb el productor i el director. Després hi ha tot un procés de presa de decisions i, si hi ha sort, finalment es fa. El veus quan està més o menys acabat, que és bonic, però per a mi, personalment, era una frustració no poder participar de totes les fases. I la decisió de convertir-me en productor està basada en això, en aquesta necessitat que sentia d’estar més a prop de la producció.

NP: Has treballat de productor tant a Alemanya com a França. La producció de pel·lícules canvia segons el país?

CP: Depenent d’on estàs, produeixes d’una manera concreta. Això està relacionat primer en com es perceben i com s’aborden artísticament els documentals en un país. Les pel·lícules produïdes a Alemanya són diferents de les que es fan a França, perquè hi ha un gust diferent, una història diferent, una història estètica diferent també. No jutjo. Només dic que és diferent i que necessites ser conscient d’aquestes diferències primer. Després, produir a Alemanya és una mica més difícil, perquè els canals de televisió inverteixen menys diners que els canals de televisió francesos. Però també està molt bé perquè a França necessites que la fase de desenvolupament sigui més llarga, i has d’escriure molt abans de poder parlar amb les fons de finançament. A Alemanya, en canvi, pots anar a un canal de televisió i dir-los “escolteu, què opineu d’aquesta idea?”. És difícil per a mi dir que prefereixo produir a França, però crec que sí. Per les raons estètiques que he mencionat amb anterioritat, però també per raons financeres. No només perquè pots aconseguir més diners, sinó perquè el procés és més interessant. Ja saps… entrar amb més profunditat en un projecte, desenvolupar-lo, ser més curós amb el desenvolupament fins que dius: d’acord, vull ser-ne partícip, finançar-lo, produir-lo.

NP: Amb els anys, què has après de la coproducció internacional? Quins consells pots compartir amb nosaltres?

CP: Crec que no hauries de fer una coproducció internacional si no ho necessites. I amb necessitat no parlo només, ni tan sols primerament, de diners –perquè la idea de la coproducció internacional és sumar els fons econòmics dels diferents països per poder tenir un pressupost ambiciós–, sinó de col·laboració. Es tracta d’unir el coneixement local, el gust local, el talent local per tal de fer el millor film possible. Així que estableixo coproduccions, i accepto unir-me a una coproducció, si té sentit fer-ho. Sí, podem apostar per un fons financer, però també necessitem la col·laboració creativa.

NP: Què opines dels transmèdia? Són el futur del documental?

CP: Si mires la història del cinema, t’adones que és una manera molt jove d’explicar històries. I està evolucionant perquè la tecnologia i les oportunitats d’explicar històries també evolucionen. Així que el transmèdia per mi és bàsicament una eina per explicar les mateixes històries però de manera diferent a com ho fèiem abans. I mentre que, fa uns anys, els documentals interactius eren els nous “El Dorado”, en certa manera –no financerament però en termes d’interès– això ha canviat i ara ho és la realitat virtual (RV). La gent està experimentant com explicar històries amb RV, hi ha projectes meravellosos, s’han fet coses fascinants. Crec, però, que la realitat augmentada (RA) té un futur més interessant que la realitat virtual. I estic d’acord que, mentre els documentals lineals per a TV i per a cinema són molt importants i encara tenen molt de pes, s’hi afegiran versions més curtes. Pots explicar històries a Facebook, a Snapchat. Pots explicar històries en RV o RA, basades en localització, així que això creixerà. I n’estic content.

NP: Aquesta és la teva segona col·laboració amb Cosima Dannoritzer. Què és el que t’atrau dels seus projectes?

CP: El que m’agrada del seu enfocament és que decideix fer pel·lícules que, sense voler ser molt ambicioses, poden canviar alguna cosa al món i crec que això és molt important. Comprar, llençar, comprar, La tragèdia electrònica, ara Lladres de temps, són films rellevants. Provoquen un impacte. Desitjo que provoquin un impacte al món. La segona cosa que m’agrada de l’enfocament de la Cosima és la seva precisió a l’hora d’aproximar-se a les coses. És una directora molt creativa, però també és molt periodística, en el sentit que és molt precisa a l’hora d’aproximar-se a les coses. Així que, d’una banda és artística, i de l’altra és com un periodista, minuciosa, i explica les coses detingudament per fer que tinguin aquest impacte del qual parlava.

NP: Com controles el temps normalment? Quina mena de rellotges utilitzes?

CP: Faig servir un rellotge però no el porto posat. Intento no estar gaire lligat al temps. Intento organitzar el dia per no veure’m aclaparat pels lladres de temps exteriors. Controlo força bé els lladres de temps que són meus, però intento mantenir un equilibri i anar amb cura amb els lladres de temps de l’exterior. La realitat, però, és que aquesta producció, la producció de documentals, és un lladre de temps d’alguna manera. No sé per què vam anar als EUA, o a Barcelona, o a Berlín o d’altres llocs que apareixen al documental… Hauríem pogut fer el documental a l’oficina (riu). Tanmateix, gràcies a aquest documental, hem après molt del nostre treball diari, de com ser més eficients. Però també m’agrada deixar-me anar. M’agrada arribar a no fer res i no tenir aquest sentiment que si no estic fent res estic perdent el temps. Així que tinc una relació amb el temps força ambivalent, com tothom.

NP: Creus que el temps és diners?

CP: Evidentment que el temps és diners. Però crec que no hauria de ser-ho i que hem de lluitar contra la idea que només és diners. Hi ha molts tipus de temps. Hi ha un temps que pot ser considerat diners, però també hi ha un temps, el temps per les relacions personals, per l’amor, pel plaer, que no s’hauria de valorar amb diners, ni tan sols s’hauria de valorar, només hauríem de gaudir-ne’n.