Per celebrar els nou anys d’en Joan Salvat al capdavant del programa Sense Ficció, tornem a publicar l’entrevista que li vam fer l’any 2015.

Avui, dia en què presentarà el seu darrer programa, ens diu: “Entre tots plegats hem aconseguit una cosa meravellosa: portar els documentals fets en aquest país a ocupar moltes setmanes el ‘prime-time’ televisiu, o construir un programa, el “Sense ficció”, que fos un digne aparador per donar l’oportunitat de descobrir el talent, la feina, la professionalitat de les productores independents. En definitiva, que el documental pogués arribar a centenars de milers de persones.”

Ara, el Sense Ficció obrirà una nova etapa sota la direcció de la Montse Armengou, periodista i codirectora de reconeguts documentals com Els internats de la por, Torneu-me el fill o Els nens perduts del franquisme. El programa s’emet cada dimarts al vespre a TV3 i també es pot consultar a TV3alacarta.

ENTREVISTA A JOAN SALVAT:

1. Què et va portar al món del documental?

Sóc periodista i durant 24 anys vaig estar dirigint el programa 30 minuts, que era un programa de reportatges. Aleshores em van oferir començar amb aquesta experiència nova del Sense Ficció, que significava portar a TV3 el món del documental que, fins aleshores, havia estat una cosa del segon canal, del 33. I personalment també significava començar una etapa nova, ja que el món del documental és un món més ambiciós, més ric, que et permet coses que potser un reportatge no et permet.

Aleshores tota la teva implicació amb el 30 minuts és el que realment ha fet créixer el que ara és el Sense Ficció…

Sí, una mica sí, perquè ja portava molts anys d’experiència sabent el que s’estava fent a nivell internacional. Com que portàvem el programa 60 minuts, coneixíem què compràvem i què s’estava fent al món del documental. I vèiem que, de vegades, hi havia coses magnífiques que altres televisions podien emetre, i en canvi, nosaltres, a TV3, no teníem cap finestra on poder emetre aquestes coses.

2. Aleshores podem dir que la teva participació i el fet d’estar involucrat a nivell internacional són el que ha creat aquesta finestra?

Sí, perquè és molt important la col·laboració internacional per moltes coses. Primer per saber o conèixer aquelles coses que s’estan fent a nivell de tot el món, i després perquè produccions que tenen també una certa ambició no són possibles sense una col·laboració internacional al darrere.

3. I què converteix una petita idea en un documental?

Pot ser que siguin les persones que hi ha darrere, els personatges que hi ha en aquesta petita idea, el que fa que hi vegis possibilitats perquè s’acabi convertint en una peça documental que tingui interès per un gran públic. També pot ser el nivell de confiança que pots tenir en un moment determinat en una productora, que saps que et farà una feina que estarà al nivell del que estàs buscant; o d’un director que té una sensibilitat que, d’alguna manera, està lligada amb allò que tu també busques. No hi ha una cosa única, poden ser vàries coses.

4. Què és el que et va fer apostar pel nostre documental “La llista de Falciani”?

Crec que hi ha un fet innegable i és que tracti sobre una gran qüestió que està avui sobre la taula de tot Europa: l’evasió fiscal. És un tema d’actualitat punyent, i ho ha sigut durant aquests últims anys. “La Llista de Falciani” per mi és un exemple de com s’està començant a esquerdar el sistema d’evasió fiscal que ha anat funcionant durant anys i anys i que cada vegada ha tingut més importància i més pes a les economies. El documental demostra que les grans fortunes troben sempre la manera d’escapar-se d’Hisenda. En aquest sentit, crec que té aquest valor de tocar un tema de màxima actualitat a través d’una persona que descriu una mica la seva lluita, i ho converteix en un gran problema europeu que encara tenim sobre la taula i que no està resolt.

La nostra feina com a periodistes és anar més enllà dels fets. No només és veure el que va passar ahir, sinó cap on va el futur. I en aquest cas hi ha 10 televisions europees que hem coincidit a apostar per en un tema precisament per la transcendència que té, al marge de com sigui Falciani o deixi de ser. És un tema d’una importància decisiva.

Jugueu un paper molt important en la coproducció internacional de documentals, malgrat que moveu pressupostos que estan per sota de les grans referències al sector, com poden ser ARTE o la BBC…

Moltes vegades no són els diners que hi puguis posar. El primer que ha de tenir al seu costat un productor és la televisió pública del seu país. Això és el que li permet anar a altres televisions públiques i trobar altres fonts de finançament. Si no té ni tan sols la seva pròpia televisió, és molt difícil que un projecte internacional pugui tirar endavant. I això, de vegades, no és tant una quantitat de diners, sinó una voluntat de recolzar els projectes documentals per tal que puguin trobar la resta de finançament a fora.

5. Sense Ficció ha arribat a ser referent com ho han arribat a ser els canals nòrdics, que també mouen pressupostos més baixos. Ja sabem que tenir aquests canals al nostre projecte dóna molt més caché que els diners en si. Com ho heu fet perquè això sigui així?

Sempre hem estat oberts a l’exterior i ens ha interessat què s’estava fent a nivell internacional, fins i tot quan estàvem al 30 minuts. Durant molts anys vam tenir un acord amb la BBC, als qui compràvem un seguit d’hores a l’any, i això també va ajudar al 30 minuts, en un moment determinat, a poder apostar per productes més d’investigació. Quan vam començar Sense Ficció, el programa sortia a les 12 de la nit o quarts d’1 de la nit. De mica en mica, hem pogut anar apostant per passar al Prime Time després del Telenotícies i la reacció que hem vist del públic ha sigut el que ens ha permès fer això, ja que ha estat una reacció positiva.

6. Quins són els principals obstacles amb els quals us heu hagut d’enfrontar durant els últims anys?

El principal obstacle, com li ha passat a tothom, han estat les retallades. Hem hagut d’anar adaptant el projecte inicial a la situació econòmica, que ha estat difícil. Hem perdut tres línies de producció pròpia pel camí; a nivell d’associades també hem baixat bastant la quantitat que ara podem dedicar a un documental, i a nivell de coproducció, evidentment, les empreses independents han notat, d’una manera molt forta, aquesta difícil situació econòmica que hem travessat i que encara travessem.

7. A nivell de continguts, quina és la política de TV3? I en la vostra línia, creieu que el documental ha de ser partidista?

Una cosa és Televisió de Catalunya en el sentit més ampli. En aquest sentit el que avaluem de vegades produint o coproduint documentals és que tinguis una línia de treballs fets que puguin quedar a l’arxiu de la televisió i que es puguin utilitzar en diferents moments, ja sigui perquè reflecteixen la vida de personatges importants de Catalunya, moments històrics, el moment social que vivim, etc. Des de Sense Ficció és diferent. Com que estem posats en Prime Time moltes setmanes durant l’any, el que busquem són peces documentals més d’actualitat, que ens parlin o descobreixin el món en què vivim o cap on és el futur… Això no vol dir que en un moment determinat no ens interessi passar alguna cosa històrica que ens faci reflexionar sobre el món nou que ens espera a partir del que hem viscut fins ara. El ventall de possibilitats des del Sense Ficció és molt ampli i això és el que volem mantenir: poder tractar tant temes socials com temes més personals de la història, com “Injusticia exprés, el caso Óscar Sánchez”, que acaba de guanyar la Ninfa d’Or al Festival de Montecarlo i que tracta el cas d’una persona que havien identificat malament. Treballava en una gasolinera a Montgat i va acabar buscat per la Interpol i empresonat. Era un cas que demostrava la feblesa de la informació que circula a nivell europeu a nivell de la policia. Aquesta mena de coses posen el focus en el que està passant a la nostra societat i si no hi poses el focus acaben passant desapercebudes.

Heu aconseguit fer molt bé això de tenir aquesta flexibilitat en horari…

Amb això estic molt content, perquè portava 24 anys en Prime Time, i el Prime Time sempre és una mica dur i molt competitiu. En canvi, nosaltres, ens podem permetre passar coses a les 11 de la nit de vegades quan hi ha la Champions, o a quarts de 12 de la nit, i aleshores les peces ja no han de ser tan competitives, sinó que pots triar documentals que senzillament t’agradin per allò que expliquen, com, per exemple, “Confessions d’un banquer”, que és el documental que va guanyar el premi a Millor Documental Europeu l’any passat. Com que saps que és bàsicament l’entrevista amb un exbanquer, també saps que és molt difícil que tingui una gran audiència. Però, en canvi, per un programa com el Sense Ficció, el fet que pugui emetre aquestes peces crec que li dóna aquesta patina d’interès extra que és molt important poder mantenir.

8. I si mirem el que fem nosaltres, com descriuries la producció de Polar Star Films?

Amb aquests anys que hem estat col·laborant el que queda de manifest és la qualitat de les propostes que arriben de Polar Star Films. Una qualitat que ve motivada per una gran ambició per a què realment siguin coproduccions de veritat. Teniu aquesta ambició de fer coses que involucrin el màxim de televisions públiques europees, com en el cas de “La Llista de Falciani”, i això, aquesta ambició, us porta a buscar el director apropiat, un director que tingui una certa experiència a nivell internacional, que ja sigui reconegut i conegut; això t’ajuda a obrir portes. Tirar endavant un projecte d’aquestes característiques i quan s’hi involucren 8, 9, o 10 televisions és complicat, és difícil, perquè has de compaginar els interessos de tots els membres del grup que donen suport a aquell documental. En aquest sentit, des del programa estem molt contents dels treballs que hem pogut anar emetent amb la firma de Polar Star Films.

9. Cada vegada tenim aquests formats més transversals o diferents, nous i digitals… Què t’agradaria veure en el futur?

A mi m’agradaria que tots els documentals al final tinguessin aquesta possibilitat de ser complementats amb aquests formats transversals i aquesta interactivitat. I és cert que cada vegada la gent comenta més. Quan passes un documental polèmic, la gent diu la seva a Twitter, es carrega el documental i diu: “Per què feu cas a aquest senyor? Perquè el trobem poc equilibrat…”. I això crec que és una riquesa que abans no es produïa. Abans l’espectador era molt més passiu, veia el que emetíem i si li agradava bé, i si no, també. En canvi ara és una demostració del grau d’implicació i de participació cada vegada més elevat que hi ha amb aquest tipus de feines. Això ha sigut un canvi importantíssim d’aquests últims anys: l’espectador passiu està desapareixent.

10. I per Sense Ficció, què podem esperar? Què teniu a la carta?

Tenim algunes coses de producció més propera. Estem fent un retrat de la plaça Catalunya amb el Permanyer, que ja és gairebé un clàssic del programa; estem fent una cosa sobre l’Hospital del Mar, que reflecteix això que comentava sobre què érem i què som ara; tenim previst emetre una pel·lícula sobre el Messi… Tractem d’apropar el documental a públics diferents i audiències el màxim d’amples possibles.

Entrevista feta per Rose Kowalski i Joanaina Font.